Vicent Partal: "El paper té futur però no diari"

ENTREVISTA VICENT PARTAL / DIRECTOR DE VILAWEB

Vicent Partal, director de VilaWeb

El terratrèmol d’Internet ha revolucionat la premsa escrita. Cada dia apareixen noves webs informatives, i sorgeix el problema, com destacar per damunt de la resta? I no menys important, com obtindre rendibilitat d’açò? No és cosa fàcil però mitjans com VilaWeb, amb Vicent Partal al cap, ho estan aconseguint.

Al programa radiofònic La Terreta de la Universitat Miguel Hernández (UMH), vam tindre el plaer de parlar amb Vicent Partal de VilaWeb, així com de la innovadora forma de finançament que aquesta web està duent a terme, anomenada +VilaWeb. Ací, els usuaris aporten un pagament voluntari al mitjà per contribuir a la producció d’un periodisme de qualitat.

Partal és un periodista valencià, encara que a dia d’ara viu i treballa a Barcelona. En la seua trajectòria trobem per exemple el seu treball al Diari de Barcelona, TVE, Catalunya Ràdio o El Temps. Actualment Vicent Partal exerceix de director de VilaWeb i planteja noves opcions per obtindre rendibilitat dels mitjans de comunicació en Internet, excloent el suport de paper per a la periodicitat diària.

Com considera la situació dels mitjans de comunicació d’ara, quant a la rendibilitat econòmica i les elevades pèrdues que als últims temps estan donant-se?

Els mitjans han perdut les dues fonts d’ingressos tradicionals. Per una banda, la publicitat està patint un procés molt fort de dispersió, ja que molta més gent busca convertir-se en portadora de publicitat. Però sobre tot, cal tindre en compte l’efecte que està produint Google i Facebook, que s’estan quedant un pastís publicitari enorme d’anuncis locals que abans eren la font bàsica per als mitjans xicotets. Estan perdent això, però també estan perdent, en el cas dels diaris de paper, vendes. Açò és molt fàcil de comprovar, ja que a qualsevol li han tancat un quiosc davant de casa. Així, perdent les dues fonts d’ingressos, és molt difícil que puguen subsistir.

Efectivament, la situació s’albira prou complicada, però vostè és el director de VilaWeb i pareix que ací veiem un raget de llum. Recentment heu llançat un nou model de finançament que és +VilaWeb, en què consisteix?

Parteix de la idea que el lector ha de pagar. Com ha de pagar? Eixe és el debat. Nosaltres pensem que el “si no pagues, no lliges” no és bo, perquè l’únic que fa és aïllar-te, i per tant, el que proposem és un pagament voluntari, que els lectors que se senten compromesos amb el projecte periodístic del diari, que li agrade la manera que té de funcionar, que paguen una quantitat per donar suport al diari. Ara mateix ja són prop de 2.500 lectors, que és molt poc comparat amb el nombre total de lectors que és de 800.000, però que està bé si tenim en compte que és un pagament voluntari. Tenim un exemple recent molt interessant a Holanda, on uns periodistes han llençat un periòdic digital semblant a VilaWeb. Van dir que el farien si aconseguien 15.000 persones que pagaren 60 € de subscripció a l’any, i ja els han aconseguit, de manera que faran un diari sense publicitat i completament en les mans dels lectors. Així que és un bon camí.

Doncs sí, a més és una via que no compromet el diari amb la publicitat i amb els interessos de les marques que paguen per aparéixer en les webs.

jo pense que la publicitat condiciona si et deixes condicionar. És a dir, cadascun ha de fer la seua faena i és normal que la gent que fa la publicitat, les empreses publicitàries, fins a cert punt, intenten influir i aconseguir que les tractes millor; açò no em sorprèn. El que em sorprèn és la facilitat amb la qual alguna gent els deixa fer. Jo crec que ells han de pressionar i nosaltres ens hem de mantindre ferms a no acceptar pressions. Però si cadascú fa la seua faena, tampoc crec que siga un gran problema.

Tornant al tema de +VilaWeb, es podria afirmar que està funcionant? I que, tal com està, té perspectives de futur?

Sí, de moment està dins dels límits que nosaltres esperàvem. Som conscients que és una idea pionera, sorprenent. És una forma molt diferent de dir a la gent que pague, és normal que en un primer moment cause un poc de desconcert perquè la gent no ho acabe d’entendre. Però estem creixent en la mesura que volem créixer i, a més a més, estem incrementant, és a dir, cada més augmentem el nombre de gent que s’havia apuntat el mes anterior. Està creixent de manera exponencial, i això és bo.

Les aportacions econòmiques a +VilaWeb són voluntàries però, qui ho fa es veu recompensat d’alguna manera? Rep algun benefici particular?

No és el tema principal, però sí, hi ha tota una sèrie de beneficis. Però nosaltres el que volem sobretot és que la gent tinga clar que pagar per+VilaWeb és un compromís personal, ja que nosaltres pensem que la informació que oferim l’ha de tindre com més gent millor, perquè el periodisme és un servei social i limitar-lo no ho considerem correcte. Per tant, no podem donar informació diferent a qui paga o a qui no paga, va en contra de la nostra manera d’entendre el periodisme. El que sí que fem és que la gent que forma part de +VilaWeb rep cada dia un correu on li expliquem què estem fent i quins són els temes que per a nosaltres són importants i per tant estem seguint; una vegada al mes rep una revista que recapitula el millor del mes, i hi ha tota una sèrie de funcionalitats que són diferents i especials per a ells. Però la informació, que és la mare dels ous, és igual per a tots.

Des de la seua experiència, vostè que va començar en el periodisme quan encara Internet no havia creat el terratrèmol en què ara vivim, com veu el futur del periodisme?

Jo hi vaig començar al periodisme i no hi havia ordinadors a les redaccions, teníem una cosa que es deia màquina d’escriure. Jo pense que el futur del periodisme està sobretot en els mòbils i en les xarxes socials. Però és un futur que jo no acabe de saber com serà… molt diferent del que nosaltres tenim, probablement un futur on el valor clau que l’hem donat nosaltres a la redacció, no serà tan clau, sinó que tindrà un paper més secundari, on el periodista individual serà més fort i, segurament, tindrà més importància que el mitjà. La mobilitat, d’açò sí estic completament segur, mòbils, pissarres, o el que inventen, serà la peça clau de tot.

Al cal i a la fi està parlant d’un futur estretament vincular a Internet. S’atreviria a apostar pel paper?

No. El paper té futur, però no diari. Un exemple el trobem a França on ara hi ha una fórmula nova molt interessant de revistes que publiquen només dos números a l’any, un producte molt ben maquetat, molt bonic i que tens ganes de tindre, quasi quasi, com a objecte. Aquests tipus de productes tenen molt de futur, però el paper com a plataforma de notícies diàries, no.

Irán, pisando los Derechos Humanos

Desde que en 1948 se firmase la Declaración Universal de los Derechos Humanos en París, han sido numerosos los pactos internacionales a los que los Estados Miembros de las Naciones Unidas se han ido adscribiendo, sin duda una muestra del compromiso teórico que existe por parte los países más desarrollados con el cumplimiento y reconocimiento de los derechos humanos en todo el mundo. Universalidad, indivisibilidad, igualdad y no discriminación son algunos de los principios básicos de estos derechos, adjetivos que quedan grandes a la realidad que vive la situación de los derechos humanos en muchos puntos del planeta.

Europa no parece entrar en el cupo de países donde los derechos fundamentales de las personas se ven burlados constantemente, o al menos la apariencia indica eso. Sin embargo, cuando dirigimos la mirada al Medio Oriente, la situación es cuanto menos alarmante. Concretamente en la República Islámica de Irán (miembro fundador de las Naciones Unidas), la falta de transparencia del sistema jurídico del país, unido a los factores sociales y culturales, hace que el propio gobierno lleve a cabo una violación casi constante de los derechos humanos.

En Irán, todo lo que sea contrario a los intereses del gobierno está en el punto de mira. Desde abogados defensores hasta blogueros, pasando por cineastas, periodistas, organizaciones defensoras de los derechos humanos, líderes o activistas políticos, y una larga lista de candidatos que sufren la presión de un gobierno que no duda en pasar por encima del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos del que Irán es Estado Parte. Para el gobierno de Mahmud Ahmadineyad, parece ser que todo vale. La pena de muerte es empleada indiscriminadamente para deshacerse de cualquier persona que moleste más de lo que al Estado iraní le gustaría. Según datos publicados por las Naciones Unidas, se ejecutan como mínimo una persona cada día en este país, donde además, las mujeres son quienes se encuentran en la situación más desfavorecida.

Buena parte de las violaciones a los derechos humanos procedentes o consentidas por las autoridades del país islámico están directamente relacionadas con las mujeres. Es cierto que la cultura árabe por sí sola ya conlleva una discriminación del sexo femenino en cuanto a la vestimenta o la posición social superior de los hombres, no obstante en Irán la situación va mucho más allá: no se trata de un asunto meramente cultural o religioso, sino que las mujeres están discriminadas tanto legalmente como de facto, pues las propias leyes iranís las sitúan a ellas en una posición inferior, otorgándoles incluso un valor inferior como personas.

Hasta que se produjo en este país la Revolución Islámica en 1979, parecía que los derechos para las mujeres estaban empezando a ver algo de claridad entre el machismo existente, sin embargo, con la llegada al poder en 2005 de Mahmud Ahmadineyad, las breves reformas llevadas a cabo en materia de género, han sido revocadas con la instrucción de algunas normativas entre las que destaca el nuevo código islámico, según publica Amnistía Internacional en su web.

En un país en el que la falta de libertad de expresión, la pena de muerte y la discriminación de géneros son el pan de cada día, chocan de frente unos derechos y valores en los que las mujeres están desfavorecidas con unas cifras que revelan que desde finales de los años ochenta en Irán hay más mujeres que hombres estudiando. Datos positivos sin duda, pero que se ven lapidados por la prohibición para ellas de ejercer en la práctica ciertas actividades profesionales como la de juez y, ni soñar pueden con optar a la candidatura por la presidencia del país.

A los hombres se les reservan los asientos delanteros en los autobuses públicos, el código penal iraní establece que la vida de una mujer tiene la mitad de valor que la de un hombre y por lo tanto el testimonio de un testigo varón cuenta el doble, ellas necesitan el permiso de su esposo si quieren trabajar fuera de casa o salir del país, y un larguísimo etcétera que prueba la discriminación que sufren las mujeres en Irán (una situación más que extrapolable a muchos otros estados islámicos).

La información del exterior que reciben en la República Islámica de Irán es cada vez más numerosa, a través de los canales internacionales de televisión, pero el acceso a Internet sigue estando muy controlado hasta el punto de ser las webs de activistas por los derechos humanos uno de los principales focos del gobierno para la represión. Con los sucesos de la Primavera Árabe el pasado año parecía que la sociedad reclamaba un paso a delante, sin embargo, los gritos, las manifestaciones y las revueltas ahora han quedado en un cambio real limitado, en esperanzas evaporadas. El contacto con el resto del mundo y con ello la creación de conciencia en los ciudadanos de que es necesario un cambio a favor del respeto a los principios fundamentales de las personas, va acrecentando las ansias de libertad especialmente entre muchas mujeres iranís. Una situación que, no obstante, poco puede avanzar si se continúa con la, más que pasividad, permisividad del resto de organismos internacionales que miran hacia otro lado mientras que los abusos y la discriminación siguen presentes.

Este artículo ha sido publicado en la revista FemmeHoy